Lavi viu dins la seva rutina: es renta a la mateixa hora, esmorza a la mateixa hora, passeja a la mateixa hora. Un dia, les seves cames decideixen deixar de caminar, i poc a poc es va apagant.
Quan lavi marxa per sempre, els que queden, construeixen una casa molt a prop dell perquè no se senti sol.
Així continua la història: plàcidament, obrint i tancant calaixos; recordant amb carinyo, a través de la màgia dun escriptori, el que va ser la seva vida.
Diuen que els que marxen sobreviuen gràcies al record daquells que els van estimar...