Entrevista a Gemma Hernández Herrero, figura clau en el desenvolupament patrimonial de Canovelles

Parlem amb la Gemma Hernández Herrero, llicenciada en Prehistoria y Etnografía per la Universidad Complutense. Ha estat cap de l’Àrea de Coneixement i Recerca, i Cap del Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural del Departament de Cultura de la Generalitat, i ha col·laborat com a professora en diversos màsters a la Universitat de Barcelona i a la Universitat Autònoma de Barcelona, entre d’altres. Però per a Canovelles ha estat, sobretot, una figura clau en el desenvolupament patrimonial del nostre municipi. 

Gemma Hernández es jubila aquest mes de març, quan tot just fa un any que es va inaugurar l’espai museïtzat del Jaciment neolític de Ca l’Estrada 2 i tan sols unes setmanes després de rebre la notícia que confirma que la Domus d’Olivet és Bé Cultural d’Interès Nacional. 

1. Comencem pel final (o pel principi, tenint en compte la història cronològica) i parlem de les restes neolítiques de Ca l’Estrada 2. Què suposa aquest lloc, no només per a Canovelles, sinó per tot l’estat?

La importància de les restes neolítiques de Ca l’Estrada 2 és tan enorme que em fa por no ser capaç d’explicar-ho. Caldria saber primer que, segurament per la manca de jaciments amb aquesta funció de poblat, l’hàbitat i les formes de poblament a l’aire lliure del neolític antic i mitjà encara no havien tingut l’atenció que es mereixen de la nostra recerca i historiografia. No havíem pogut visualitzar les proves per conèixer una de les evidències més “humanes” de la societat: la casa, l’aixopluc.

Fins no fa gaire cenyíem el tema a les ocupacions en balmes, coves o punts més aïllats en el territori, i en el món funerari. Ara, gràcies a Ca l’Estrada 2, l’existència d’un poblament a l’aire lliure és ja un fet inqüestionable per al període neolític. Havíem estudiat el jaciment de La Draga, a Banyoles, és ben veritat, però la seva especificitat (un poblat lacustre) en relació als materials i tècniques constructives feia difícil sumar-lo a altres evidències.

A poc a poc anàvem tenint peces aïllades d’un gran puzle; una sèrie d’elements morfològics i/o constructius localitzats en el marc de diverses intervencions arqueològiques: les plantes ovalades i/o circulars; l’ús de materials constructius en terra o en pedra; l’existència de soleres o d’estructures de combustió... Però les evidències arribaven de manera subtil i tan febles que no ens permetien passar de la hipòtesi a la demostració. I aquí tornem a la singularitat del jaciment de Cal Estrada 2,  perquè gràcies al seu estat de preservació i conservació, que sobresurt de la majoria coneguda fins ara, hem fet un pas de gegant en el coneixement. I això centrant-nos únicament en l’hàbitat, perquè Ca l’Estrada 2 ens mostra una ordenació de l’espai ocupat en els moments d’inici de la vida sedentària que fa impossible no reconèixer l’urbanisme més arcaic. 

2. Creus que aquest és un dels projectes a destacar, dins la teva trajectòria professional?

Aquest projecte és un projecte de l’Ajuntament de Canovelles al qual he tingut la sort i satisfacció d’acompanyar durant els darrers anys de la meva vida professional. També és un projecte dels docents, de les famílies que esperaven en barracons noves instal·lacions, dels alumnes i de la ciutadania que va celebrar i va seguir amb interès els treballs arqueològics. Dit això, el que diré ara és obvi: és un dels projectes principals a destacar perquè en 43 anys com a arqueòloga de la Generalitat mai havia vist tanta implicació i interès cap al patrimoni per part d’un ajuntament. I això ho hem de posar sobre el mapa; com a arqueòloga territorial actualment soc la persona al territori de la Ciutat de Barcelona i dels 39 municipis del Vallès Oriental, però com a Cap de Servei he treballat amb la major part dels 947 municipis de Catalunya.

Aquest projecte per a mi és un tresor també per la singularitat de les restes i per la complexitat de la seva gestió. 

3. Ha estat un projecte complex i gens fàcil de gestionar, on s’havien de posar d’acord diverses administracions. Com recordes el moment del descobriment de les troballes, de parar màquines i de començar a replantejar l’obra de l’escola Els Quatre Vents?

Recordo perfectament no dormir d’angoixa davant la responsabilitat d’haver de  transmetre als meus superiors i a Ensenyament la necessitat de conservar les restes. Jo ja havia estat anys Cap de Servei i sabia que era un moment delicat i més perquè hi havia altres Departaments implicats, amb altres prioritats. Que el solar era d’alta expectativa arqueològica era previsible. Ho esperàvem per les troballes de Ca l’Estrada 1 i pels treballs efectuats en una primera fase al lloc.

Van ser situacions molt difícils perquè en un moment determinat es va trencar el treball en equip, els departaments vam deixar de parlar la mateixa llengua, algun tècnic dels ST d’Ensenyament es va girar i, des del meu punt de vista, Cultura no va acabar de donar suport de manera decidida a les troballes. Cal dir, però, que el Departament de Cultura va fer una inversió molt important per a la modificació del projecte, però dita modificació –si es va fer- no va redundar en la creació de l’espai necessari i suficient per a la presentació de les restes: no es va fer un accés independent al jaciment per no interferir el ritme de l’Escola i fer més fàcil la visita pública, l’alçada era insuficient i es va haver de rebaixar el terreny... Ara no les veiem des de la cota del nivell d’ús. Hi havia espai i era el moment per repensar el projecte. Però l’equip d’arquitectes era una parella amb sensibilitats diferents entre ells, diametralment oposades. A mi se’m va apartar del projecte, i va agafar una deriva que jo no compartia.

Afortunadament l’Ajuntament va ser capaç de sumar totes les voluntats i va creure des d’un inici en el projecte de recuperació i presentació de les restes. I això que tenia una responsabilitat immensa, la de fer possible la construcció de l’Escola en el termini més breu possible i treure els alumnes dels barracons. I encara més, va mostrar les restes a tota la ciutadania. Les jornades de portes obertes van ser d’un èxit inoblidable. Quan jo torno, l’Ajuntament ja ho havia fet gairebé tot, malgrat que me’n vulguin agrair col·laboració, són molt generosos. Jo m’he limitat a acompanyar-los i a compartir amb ells la meva experiència en arqueologia i en gestió de patrimoni. Sempre he tingut un gran sentit de servei públic i donar aquest servei es fa encara més gratificant quan trobes el terreny abonat i amatent.

4. Després de tot plegat, creus que s’ha arribat a bon port?

Només cal mirar al nostre entorn. L’any 2018, s’inaugura a Can Palots l’exposició PATRIMONI Testimoni de la història de CANOVELLES i ja s’incorpora la rèplica del menhir de Ca l’Estrada. També es fa la rèplica de l’enterrament de Ca l’ Estrada 2. El 2018 s’inaugura l’Escola Quatre Vents i poc més tard s’encomana el projecte museogràfic per fer visitables les restes del poblat neolític, i s’inaugura l’espai expositiu de Ca l’Estrada 2 ara fa un any. L’Ajuntament publica un llibre sobre el jaciment adreçada al gran públic i el 25 de març de 2023 té lloc una Jornada d’estudi d’arqueologia prehistòrica que reuneix a tots els especialistes sobre neolític antic i mitjà al Campanar. A més, l’Ajuntament té els seus plans per fer de la Masia de Ca la Piua un centre d’interpretació. És evident que, en aquest micro i multicultural univers de Canovelles, s’ha arribat a bon port en el camí cap a Ítaca, entesa com a un lloc millor per a tothom. I sabem que l’accés a la cultura fa millor els pobles.

5. Recentment hem rebut bones notícies! La Domus d’Olivet s’ha convertit en Bé Cultural d’Interès Nacional. Què significa això per a Canovelles?

Que la Domus Olivet és un bé patrimonial de primer ordre ja ho sap Canovelles. El web de l’Ajuntament en parla com a Patrimoni, organitza visites guiades i ja l’any 2021, va declarar el jaciment arqueològic Bé Cultural d’Interès Local (BCIL). Sabíem que en aplicació de la Llei i del Decret sobre protecció dels castells la Domus d’Olivet tenia la consideració de BCIN, però calia formalitzar aquesta inscripció al Registre de Béns Culturals d’Interès Nacional.

Què significa per a Canovelles? Un reconeixement important de la seva identitat. Ordena les relacions i obligacions entre la propietat, l’administració i els ciutadans, i representa una gran oportunitat per accedir a ajuts i dotacions pressupostaries, entre d’altres. Però vull pensar que sobretot augmenta l’estimació i el respecte de tots nosaltres cap a aquest bé tan singular i que va significar tant en la vertebració del territori ja fa tants anys.

6. Hem mencionat Ca l’Estrada 2 i la Domus. Però a Canovelles també hi ha l’església de Sant Fèlix, Can Colomer o el Santuari de Bellulla, a banda de les restes trobades a Ca l’Estrada 1, com el menhir. Com a experta en la matèria, quina opinió et mereix el nostre poble en termes patrimonials?

Bé, ara m’estàs citant únicament els béns que tenim al pòdium dels millors i més ben conservats, els que és més fàcil mostrar actualment a la ciutadania, els “Top Ten”. I evidentment ja ens mostren un panorama excepcional. Però és que a més, Canovelles, té molt més patrimoni. L’inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya recull en 16 fitxes individualitzades: sitges del ferro-ibèric a Can Fusteret, enterraments neolítics a Ca n’Amell xic, romans a Sant Felix-Can Castells, Can Marquès, Can Duran... I quant a patrimoni arquitectònic, en són diverses les entrades, casualment també 16, que abracen edificis representatius del que anomenem obra popular i també darreres tendències, com el conjunt d’habitatges socials, projecte dels anys 1977-80 desenvolupat pels arquitectes J.A. Martínez-Lapeña, Elias Torres i Lluís Cantallops, representants de la denominada "Escola de Barcelona".

Canovelles se situa en un lloc privilegiat del Vallès que va fer que el lloc fos intensament poblat en èpoques pretèrites i és un municipi dinàmic i integrador de cultures i pobles. El seu patrimoni és excepcional i ha d’esdevenir, entre d’altres, a més d’un factor de cohesió social, identitari, un recurs essencial també per al turisme.

7. I quins reptes creus que tenim per endavant?

Els reptes són molts, perquè els temes de gestió del patrimoni demanen una dedicació constant. És com cuidar un jardí, no pots fer una foto fixa i deixar-lo abandonat; demana que el reguis, que l’esporguis, que l’abonis, que el cuidis...

Una de les tasques més importants és protegir i conservar, el manteniment. I l’altre gran repte és la dinamització, el pla de comunicació, l’actualització de continguts. Són molts els públics i molt variats, i cal entendre que sobre el patrimoni podem projectar moltes mirades, de manera calidoscòpica.

Un darrer repte seria poder gaudir d’un espai amb les condicions de seguretat necessàries per tal de mostrar els importants materials arqueològics que conservem de les intervencions arqueològiques fetes al municipi i de la documentació antiga existent.

8. Parlem de la teva trajectòria: has participat en excavacions a Menorca, a Huelva i a Sevilla, entre d’altres. Has col·laborat amb  la Universitat i has estat cap del Servei d’Arqueologia i Paleontologia. Què t’emportes de tota una vida dedicada a saber més i millor del nostre passat?

Quan era petita passava moltes estones estirada a terra copiant pictogrames egipcis d’una Història Universal antiquíssima que hi havia a casa i encara conservo, la César Cantú. Mira si era antiga que començava dient que “al 6º día Dios creó al hombre”... Sempre vaig saber que volia dedicar-me a les etapes antigues de la història i només una altra carrera (Física) em va fer dubtar. Vaig entrar al Servei d’Arqueologia de la Generalitat l’any 1981 gairebé per casualitat i vaig descobrir que la cura i la gestió del patrimoni arqueològic m’entusiasmava. He tingut la sort de treballar tots aquests anys en el que més agradava i prestant un servei públic. Crec no equivocar-me si dic que he fet coses en tots els àmbits possibles del nostre marc competencial, tant a casa com amb altres comunitats autònomes i l’Estat. I a sobre m’han pagat! M’emporto un agraïment profund a tothom que m’ha acompanyat i m’ha deixat ser companya de viatge en aquest camí.

9. Fent revisió de la feina feta, n’hi ha alguna que destacaries o que et faci especial il·lusió, sigui per la troballa o per l'experiència professional que et va aportar?

N’hi ha moltes. Des de petites coses que podrien semblar insignificants però que han millorat la gestió en l’arqueologia a la participació en grans projectes, com la informatització de l’Inventari l’any 1987 (actualment superada), els treballs per a la inclusió en la llista del patrimoni mundial de la UNESCO a favor del conjunt de Tarraco i també de l’Art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica... Però, si he de triar, destacaria l’adequació de diferents jaciments a la visita pública com la necròpolis tumular de Les Maries del Coll del Moro de Gandesa, l’Espai del túmul de Seró (Artesa de Segre), el parc arqueològic d’Iesso (Guissona), Mons Observans a Montornès i Montmeló, el Mercat de Sant Antoni a Barcelona i, evidentment, Ca l’Estrada 2.

10. Com comentàvem, has ocupat càrrecs de responsabilitat. Com es conjuga la voluntat de preservar el patrimoni amb les necessitats i els interessos urbanístics de les ciutats?

El planejament urbanístic és el conjunt d’instruments tècnics i normatius que ordenen l’ús del sòl i regulen les condicions per a la seva transformació i/o conservació. És important “el model”, que condicionarà la manera de viure dels individus. Els “interessos urbanístics” haurien de ser fer ciutats i espais habitables, respectuosos amb el medi ambient, amb el patrimoni, amb les persones, resilients, accessibles i assequibles, prestadores de serveis.

Cal sumar voluntats i treballar en comú. Actualment hi ha molt coneixement previ i les lleis han dictat procediments per tal que es puguin preveure i conjuminar interessos generals (com ara la preservació dels béns arqueològics) i els interessos privats.  L’experiència demostra que si hi ha voluntat, gairebé sempre es pot arribar a acords i solucions satisfactòries per a totes les parts. Això sí, és una carrera de fons i plena d’obstacles...

11. Aquesta és la feina més difícil?

És una feina apassionant que planteja molts reptes, que obliga a escoltar i a saber-se explicar, a ser pacient, a trobar solucions per al bé comú i mecanismes que s’anticipin i evitin situacions traumàtiques. Abans em demanaves sobre la feina feta: una de les coses de les quals estic més satisfeta és haver pogut participar en les esmenes al projecte de la Llei d’urbanisme del 2002 i haver pogut introduir diverses especificacions per a les actuacions en el sòl no urbanitzable per tal de protegir el patrimoni. I també d’haver format part de l’equip tècnic per a la preparació dels criteris de les Directrius de contingut per als catàlegs de béns protegits i plans especials de protecció, document elaborat pels departaments de Territori i de Cultura editat el març del 2013.

12. Ara que et jubiles, com encares els propers mesos? Tens algun objectiu en ment?

Em fa gràcia la pregunta, d’altra banda recurrent. Viure i de vegades sobreviure, com he fet sempre! Però ja entenc el que voleu dir, com a diferent... llegir i continuar estudiant, si pot ser acabar la carrera de Dret. Conèixer tots els racons de Catalunya i de la Península Ibèrica (he pensat fer una escapada mensual a una comarca diferent), alguna cosa de voluntariat (segurament amb immigrants), passar més temps a Madrid amb la meva família, veure tot el teatre que valgui la pena i escriure.

13. Encara que ja no ho hagis de fer, ens visitaràs de tant en tant?

Evidentment. No només perquè continuo a la vostra disposició sempre que em necessiteu, sinó perquè aquí he conegut persones molt interessants amb les quals hem creat complicitats que van més enllà de la relació institucional. I perquè espero que em convideu a fruir de totes les satisfaccions que encara ens ha de donar la Domus d’Olivet, concerts o portes obertes a Sant Fèlix, l’estudi i declaració com a BCIN de Can Colomer o el Santuari de Bellulla, centre museogràfic de Ca la Piua o altres projectes.

Tot i que no soc gens de màrqueting, (i tinc dos fills que s’hi dediquen) ho resumiré en un eslògan conegut d’una marca d’electrodomèstics: (Canovelles) “Tiene un poquito de mi”.